Conéctate con nosotros

hola que buscas

Català

Simplement sublim ens trobem ‘Sota Teràpia’ al Teatre Borràs

La obra dirigida per Daniel Veronese al Teatre Borràs tanca la seva temporada aquests dies, s’acomiada definitivament el diumenge.

Els actors en una imatge publicitària del Grup Balaña

M’han calgut barrets per poder felicitar als integrants de la representació d’ahir a la nit. La comèdia “Sota Teràpia” ha estat una de les apostes de la cartellera teatral de la ciutat més ben acollida de l’any i no és per sort, l’esforç dels actor i un text que no deixa descansar al públic fa que l’avorriment ni l’hem vista passar.

La obra parla d’una teràpia entre tres parelles amb diferents conflictes entre elles, totes tenen clar que volen millorar la seva relació en vers a la seva parella. El que podria ser un conflicte absurd per uns, és una muntanya per a la parella que li afecta. Temes com la sexualitat, la educació dels fills, el viure junts o la pressió d’un marit controlador, així com els gelosia o els enganys son els ingredients d’una hora i mitja que et fa qüestionar la teva pròpia experiència, una ficció tant real que fins i tot obriries boca i et duries a aquella teràpia de parella.

La sala era plena, tot han estat riures i crits de repetició de quan alguna rèplica contundent t’ha semblat divertida, però no oblidem que es tracta d’una teràpia impartida pels propis pacients, pacients amb el seu món, les seves vides i les seves preocupacions que en alguns casos no s’han arribat a dir cara a cara o que els costa afrontar-les. No puc dir el final, seria un spoiler massa dur per als que encara la podeu veure, però a mi m’ha tocat molt aquesta obra, és de les comèdies més dures que he vist, et replanteja tot: la vida, la parella, la confiança i la entrega. És una obra rodona amb personatges rodons i ben portats a l’escenari. Podria ser que el gènere de la comèdia vol reivindicar el seu pes en la programació i és normal, si ens hi fixem mai una cinta de comèdia ha guanyat un Oscar a millor peli de l’any o figura a l’agenda d’un festival de cine, és normal que obres com aquesta apuntin fort per punts que personalment ens poden afectar per a fer-nos sentir que la comèdia fa riure i a vegades plorar.

De tots els papers els més interessants son els que a priori semblen reservats, en general genial interpretació de l’actriu Meritxell Huertas i Francesc Ferrer, els seus papers son realment molt potents i celebro que hagin estat ells els que em presentessin aquesta parella, ja que no és fàcil i menys en el seu cas per tantes emocions en tant poc temps, fer-los. Si tens memòria Huertas et sona del Club del Chiste, però la seva interpretació ahir em va deixar bocabadat.

Cristina Plazas és Jessica Lange

Pell de gallina en general per tots els actors que com he citat són molt rodons, comencen i acaben completament diferent i amb un ampli vano d’emocions i sentiments. Destacar a Cristina Plazas, crec que a partir d’ara l’he de seguir més ja que per mi ahir va ser una veritable dona de teatre en majúscules. Si veus American Horror Story crec que Plazas ahir va ser una actriu molt potent del nivell de Jessica Lange, crec que el text la va ajudar, però moltes rèpliques del seu personatge ahir em va mostrar una dona forta, valenta i decidida igual que els personatges de la nord americana a la sèrie. La seva intervenció en cap moment va eclipsar als membres del grup, tasca no gens fàcil per a una eminència de l’escenari com va ser ella ahir.

Miquel Sitjar, marit del personatge de Cristina Plazas, va interpretar un home que quan el veus passar creus que és un descerebrat, però a mesura que l’argument avança és ple d’inquietuds i … bé, crec que no puc dir res més, ja que si explico el seu personatge tiraré massa de la llengua. No sabeu l’enorme energia que implica interpretar el seu paper, d’acord no ho he fet, però haver de mantenir una tensió al nivell que ell ho fa, fa que mereixi el meu respecte com a espectador, no puc oblidar-me d’ell. I sobre aquesta darrera afirmació es pot extrapolar als papers interpretats per Dafnis Balduz i Marina Gatell. “Fer riure” és el doble de complicat que fer plorar als espectadors, no menyspreo a qui interpreten drama, compte, però a vegades creiem que els personatges de comèdia surt fàcil si el text és bo, ahir va quedar clar que no del tot, el mateix text interpretat per uns altres actors no haguessin arribat ni un quart del que va riure la platea ahir al vespre i això és gràcies al múscul dels actor i de la bona vista de la direcció de Daniel Veronese, tanquem el teló que això ha sortit rodat. Felicitats.

Soy el Director de la Revista YOUNG España, conductor televisivo en FibracatTV. Me gusta escribir, informar y opinar sobre política internacional gracias a mis estudios en Ciencias Políticas en la Universidad de Barcelona.

Anuncio publicitario

Trending

Puede que te interese

Anuncio publicitario