YOUNG España

En un mar d’odi hi ha una gota d’amor

Irene Altozano torna a l’escenari d’un dels esdeveniments que han marcat el calendari informatiu aquest estiu després de que una furgoneta s’endugués 15 víctimes mortals a Barcelona i 1 a Cambrils

Tots aquells moments que, d’alguna manera, et deixen sense respiració. Tots i totes n’hem viscut. Han sigut moments bons i d’altres de dolents, però precisament és això, hi han sigut. Formen part de nosaltres i de les nostres vides i, com aquell que entra a una casa aliena, la curiositat el porta a explorar. Aquell petit calfred es queda amb nosaltres durant uns segons, que tot sovint sembla una eternitat, i, mica en mica, va recorrent el nostre cos, ara ja immòbil, ara ja inexpressiu, inútil, inservible, i n’explora tots els seus racons. No sents res; t’estàn parlant, però només pots sentir una espècie d’eco llunyà, gairebé imperceptible. No et pots moure, malgrat el teu cervell et dóna l’ordre de fer-ho. No pots parlar, perquè sents un bloqueig tant gran, que cap paraula és capaç de definir i expressar tot allò que estàs sentint en aquell precís moment.

Barcelona, la ciutat que ho pot tot

“Hi ha hagut un atemptat a Barcelona”, em van dir. Barcelona, Barcelona, Barcelona. Era l’únic que la meva ment va captar, acompanyada de l’imaginari de crits de terror i pànic que afloraven dins meu. “A les Rambles”. Les Rambles, les Rambles. La imatge es tornava més viva. Ara, la meva ment ja era capaç de posar-hi un escenari. “Un cotxe, ha començat a atropellar gent pel carrer”. “Mira els vídeos que m’han passat”. I llàgrimes. I missatges: “Estàs bé?”, “On ets?”, “Diga’m que no eres a Barcelona.”, “I la teva familia? Tots bé?”. I més llàgrimes.

Fox News

El dia 23 d’agost vaig passejar per primera vegada, després de l’atemptat, per Les Rambles de Barcelona. I de nou, vaig tornar a sentir aquell pessigolleig que t’inunda cada vegada que vius una experiència nova. Perquè realment, era una experiència nova. Mai no havia vist tanta policia en tan poc espai. Com tampoc tantes flors, espelmes, peluixos, escrits… records dedicats a víctimes. Un lloc tan conegut per mi es tornava, a moments, una incògnita. I com aquell amic que se’n va i retorna al cap dels anys, Les Rambles em semblaven alhora les des sempre i desconegudes.

Suposo que no hi ha paraules capaces de (o apropiades per) definir moments com els que Barcelona va viure fa un parell de setmanes. Hi ha massa adjectius barrejats en una mena de sopa de lletres plena de paraules que defineixen alhora “odi” i “amor”. Perquè és cert que, d’alguna manera, “les desgràcies uneixen a les persones”, i que aquella petita gota d’odi i fanatisme d’un grup, és fàcilment superada per tot el mar d’amor, ajuda i solidaritat de la resta.

Barcelona, et deixem les nostres sabates perquè ben aviat et puguis posar dempeus i caminar”. I així ho vam fer tots: vam seguir el camí, aquell mateix que molts fan cada dia per anar a treballar o a casa, aquell que alguns agafen per anar a gaudir d’un suc de la Boqueria, aquell que d’altres utilitzen per dirigir-se a les botigues de Portaferrissa, aquell que els aficionats del Barça se serveixen per celebrar-ne les victòries, o també aquell que molts turistes segueixen per obtenir el seu “selfie” o fotografia. Un dels carrers més famosos de Barcelona, es va alçar i va recobrar la vida ràpidament.

I a mesura que jo, aquell 23 d’agost, passejava entre flors, espelmes i altres recordatoris de la barbàrie de feia una setmana, no vaig poder evitar admirar la bellesa de la meva ciutat i la solidaritat i humanitat de la seva gent. Perquè si una cosa té Barcelona, és la força i, a la vegada, aquell “no sé què” que ens fa sentir lliures.

Barcelona, es va alçar i va recobrar la vida

Tots aquells moments que et deixen sense respiració. Pot ser la notícia d’una furgoneta atropellant a gent al centre de la teva ciutat. O també pot ser aquell article que llegeixes unes hores més tard informant de totes les ajudes que la població barcelonina ha posat a disposició de tots els i les afectades. Sigui com sigui, són moments en què la barreja de sentiments i emocions contradictòries et bloquejen i t’ennuvolen la ment. Són moments en què sents ràbia per tot allò succeït, i a la vegada orgull dels teus veïns i veïnes. També tristesa per totes les pèrdues, i solidaritat amb les families. I aquella petita espina que se’t clava al cor i que penses que te l’acabarà trencant, va sanant, mica en mica, a mesura que la bondat de les persones es fa cada vegada més visible.

T’estimo, Barcelona. #NoTenimPor i mai no la tindrem.

Comparte este artículo con tu gente

Irene Altozano

Yo soy muchas cosas: soy mujer, feminista, de Barcelona, viajera, apasionada, soñadora... Mi título universitario dice que soy "Graduada en Publicidad y Relaciones Públicas", pero me considero más una Storyteller. Porque lo cierto es que "Vivo soñando y sueño viviendo. Y todo ello lo escribo. Sólo así consigo sentirme libre".

Agregar comentario

  • Responsable YOUNG España
  • Finalidad Moderar los comentarios.
  • Destinatarios Tu consentimiento.
  • Derechos Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional Puede consultar la información detallada en http://revistayoung.es/aviso-legal/.

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.